Article aparegut el 22 de juny a cugat.cat
Són dies de convulsió, de canvi, de treball, de diàleg i de mobilització social.
És evident que alguna cosa es mou, hi ha una gran multitud que està en contra d’una sortida de la crisi en mans dels de sempre, que accentua les diferències socials i que vol acabar amb l’Estat del Benestar tal i com el coneixíem fins ara desde postulats neoliberals, no acceptables des d’una perspectiva europea de tradició socialdemòcrata (pel que fa a la concepció de l’estat). L’Europa Social no existeix, i primen els interessos dels poderosos. Dels Bancs, de les Agències de rating, dels inversors; dels especuladors, del capital (permeteu-me el vocabulari marxista).
La magnitud de la tragèdia es multiplica exponencialment quan els nous rics amb un creixement econòmic basat en el totxo, l’especulació creditícia dels bancs i caixes amb connivència dels Governs fa crack. Espanya i Catalunya estan en una crisi que no té una sortida fàcil. A més l’aposta i imposició a la resta d’Estats de la política econòmica europea pel laissez fer, laissez passer màxima important del liberalisme econòmic està acabant amb uns serveis bàsics i drets socials molt lluny de la mitjana europea.
Resultat: Revolta al carrer. És lògic i normal, si a més sumem un atur indecent i unes condicions laborals lamentables la gent s’ha de revoltar per nassos. I tenim la mostra en “els indignats” que han sortit al carrer perquè estan farts del sistema, de l’endogàmia institucional, del bipartidisme i de no arribar a final de mes. Es comencen a elaborar propostes concretes que haurem d’escoltar. Jo, em sento interpel·lat, i em comprometo a teixir canvis i iniciatives, i per això no entenc com alguns ens posen a tots al mateix sac. Sóm molts els que fa temps que lluitem per una altre sistema. Un de més social i just. I entenem que la nostra veu a les institucions és necessària per oposar-nos a les retallades que està duent a terme des d’una perspectiva ideològica (neoliberal), el Govern de la Generalitat; o oposant-nos a la retallada de drets socials que Zapatero ha dut a terme amb la reforma laboral o la reforma de les pensions. Els espais de resposta i alternativa, són al carrer però també a les institucions. S’ha de sumar i no restar. I el que va passar la setmana passada per quatre brètols intentant barrar el pas als diputats i diputades no sols resta, també divideix.
El diumenge, en canvi, es va demostrar que cada cop sóm més els que sortim al carrer i els que donem suport a una pol´tiica diferent. Cal responsabilitat i diàleg. Cal una altra sortida a la crisi. No s’hi val mirar a una altra banda, cal abordar el problema i les propostes. Cal deixar de banda els perjudicis. I cal respecte per aquells que des de les institucions també treballem pel bé comú. En definitiva, cal sumar i teixir aliances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada